personatges IV: Josep Bordas de la Cuesta (Primera part)

Josep Bordas de la Cuesta (Primera part)

“ Mireu, Riera, amb mi sobren les actituds ambigües, dels que no són ni carn ni peix: o s’ha de ser blanc o negre … així que ja ho sabeu …” Aquesta fou la sentència de Josep Bordas de la Cuesta, durant una discussió amb el mestre i músic castelloní Pepet Riera, aquesta frase defineix perfectament la vida política de la vila durant la primera meitat de segle XX. Qui sap si encara funcionem així a Castelló?

Bordas és la figura de més rellevància a nivell local durant la segona república i la guerra civil; l’home que aixecà més polèmiques i que atragué més adhesions o més odis. Carismàtic pare del poble per uns –els blancs –, home nefast, depredador de la hisenda municipal i enverinador de la vida política local pels altres –els negres –.

Josep Bordas de la Cuesta neix el 1878 a Eivissa, on el seu pare, el dramaturg castelloní Ramon Bordas Estragué, exercia de professor d’ensenyament secundari. Al 1879 la família retorna a la vila. Una de les primeres noticies que tenim del jove Josep Bordas ens el situa a Barcelona , l’any 1903, durant la fundació del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria del que Bordas n’és un dels principals iniciadors i president del 1905 al 1908. Les males llengües diuen que “per irregularitats econòmiques comeses en dita entitat hagué d’emigrar”. Retornà a Castelló cap a finals de la primera Guerra Mundial, procedent d’Alemanya.

Quan arribà, l’antic sistema caciquista anava de cap a caiguda amb el sorgiment de noves entitats a la vila, però no serà fins al 1921 que fa la seva primera aparició a la vida pública castellonina. Serà en un míting de la Junta de pobles per a l’endegament del riu Muga, de la que Bordas és el president. Aquesta junta pretenia la construcció de terraplens per protegir la vila de les mugades. Malgrat el fracàs de la junta, Bordas es serví de la presidència de la junta per abastar designis més ambiciosos.

Poc després el trobem en la commemoració de la diada de l’onze de setembre, organitzada pel Centre Català, al costat de Jaume Compte. I finalment, a principis del 1922, és escollit com a alcalde encapçalant la candidatura nacionalista, recolzat per la gran majoria dels castellonins, i de les institucions cíviques, religioses i recreatives. Aquest ampli recolzament el fa fruir d’un ampli prestigi. És la imatge de l’home que sent i viu els problemes de la vila com a propis i es converteix en el centre de sonades manifestacions col·lectives.

L’eufòria durà poc. L’oposició l’acusa de malversació de diners públics. L’alcalde impulsà una campanya antidifamatòria i, fins i tot, denúncia a un regidor de l’oposició al jutjat de Figueres. El resultat li és advers, i és destituït i acusat de desfalc. La deposició dels seus càrrecs i la formació del nou ajuntament va anar acompanyat de nombrosos incidents. Al cap de quatre mesos se li sobreseí la causa; l’alcalde i els regidors derrotats es tancaren a l’ajuntament en l’últim intent d’aferrar-se als càrrecs; la plaça s’ompli de gent cridant i amenaçant-los. Durant els aldarulls s’arribà a desarmar una parella de la guàrdia civil i els antibordistes corrien per la vila exhibint les pistoles.

Per fi Bordas i els seus regidors tornen a prendre possessió dels seus càrrecs. L’endemà es celebrà una missa em acció de gràcies amb repic de campanes i tot. Dies més tard se li dedica un homenatge amb sardanes àpat fraternal i el lliurement d’una vara d’alcalde costejada per subscripció popular, vall popular… L’homenatge aplegà les societats més representatives de la vila i personalitats polítiques de gran renom com diputats de la Mancomunitat de Catalunya i corresponsals dels principals mitjans de comunicació de l’època. Un mes després, el 23 de setembre del 1923, el cop d’estat de Primo de Ribera l’obligava a fugir a l’exili per un període de set anys.