vora el rec

Dos bancs al pont de la Mercè
enganxats al rec del molí
just sobre el terraplè
assegut observo el tragí.

Velles mobilets passant
carregades fins dalt
gent als horts feinejant
coloms, garses i algun pardal.

D’aigua, més aviat poca
d’amunt ve gairebé sec
fang, canyes, alguna roca
i molta merda porta el rec.

Malgrat tot, un bon indret
tranquil, assolellat, ben ventilat
asseu-hi ni que sigui un ratet
i de forces surts recuperat.

Plas, plas, plas, em trec el barret de pell de xai, si senyor, molt maca la poesia Pere sense por.

Avui deu anar d’aigua.
Jo em quedo al pas dels graells, a la tarda, sentint córrer la Muga. Els joncs i les canyes bressolades pel vent. Algú passeja pel terraplè. Allà dalt, un parell de cigonyes volant cap al cortalet. I allà lluny el mar.
Vigila però no trobar-te amb els berros que hi van a rentar el cotxe o a ells mateixos, fills, gossos, iaies i canaris. No em volia deixar la denúncia per seguir amb l’esquema d’en Pere.

Visca Castelló, visca el Comtat d’Empúries i visca els records de grans indrets del poble abans que desapareixin!

Si va d’aigua, què me’n dieu llegir un llibre recolzat a la font de la llotja en una nit d’estiu? Sentir el brollar de l’aigua, quan cau de les boques de la font i espetegant amb la que ja hi ha acumulada a la base de la font; el xiprer dansant, les campanes ... senzillament fantàstic.